... the best of 2013!!! (i)

El blog pot estar acumulant pols i teranyines, els meus dits encarcarats i les tecles del teclat mig rovellades però la meva oïda no para de transmetre senyals acústics al cervell que aquest processa amb més o menys desencert. La maquinària no s'atura mai, nova música arriba dia rere dia a la meva base de dades rebotant pels pavellons auditius, repicant el martell, l'enclusa i les putes trompes d'Eustaqui... així que un dia o altre ho has de dir: fins aquí, vaig a fer la llista, qui no hi sigui dins, mala sort! Intentaré, si es dóna el cas i hi ha prou quòrum, fer una segona llista amb discs que hagin arribat tard a les meves orelles, aquelles descobertes de darrera hora que de vegades sobrepassen en satisfacció auditiva als primers favorits. Aquests dies em faig un fart de mirar llistes per internet i escoltar-ne els discs destacats, així que és probable que d'aquí un mes tingui una bona colla de discs a afegir als que ara faré esment.

Ladies & gentleman, cats & dogs, hookers & whores... the best of 2013!!!

L'ordre busqueu-lo a les estanteries dels súpers, aquí no.

COUNTRY, FOLK, AMERICANA...

(coming soon)

ROCK, SOUTHERN, ALTERNATIVE, HARD ROCK...

ALICE IN CHAINS - The Devil Put Dinosaurs Here

Com s'ho fan per continuar sonant tan poderosos i penetrants? Jerry Cantrell, puto, que n'ets de bo!

DEER TICK - Negativity

O com fer un disc de rock el 2013 sense sonar retro, ni alternatiu, ni indie, ni polles.

THE BLACK ANGELS - Indigo Meadows

Aquests estan bastant penjats i potser per això ho peten bastant. Per fumar-se un canut i volar. O endinsar-se al infern.

THE DIRTY STREETS - Blades Of Glass

No esteu fent ni puto cas a aquesta banda. Molt malament, us hauré de fer fuetejar. Rock 70s impecable, és a dir, gran base rítmica, riffs i solos a dojo i veu amb un feeling de collons.

TADDY PORTER - Stay Golden

Taddy Porter han fet un interessant gir amb aquest segon disc. Del rock potent, directe i efectiu del seu primer disc a sonoritats més groovies i fosques. Bé.

WOLF PEOPLE - Fain

Pas de gegant dels Wolf People en aquest Fain. Retro i psicodèlia embolcallats amb una producció exquisida.

THE TEMPERANCE MOVEMENT - s/t

El DISC DE ROCK d'aquest 2013.

THE WILD FEATHERS - s/t

Rock, country, southern... The Wild Feathers!

MIDDLE CLASS RUT - Pick Up Your Head

Repeteixen fórmula i, per ara, també resultats. Prova superada.

TRUTH & SALVAGE CO. - Pick Me Up

No sortiran mai de davall de l'ombra de les bandes que homenatgen però, collons, què bé que ho fan!

THE VIRGINMARYS - King Of Conflict

Hard rock! Yeah, fuckers!

PEARL JAM - Lightning Bolt

Què voleu que escrigui? Estic cansat de repetir-me. Pearl Jam foreva!

HEY! HELLO! - s/t

Ginger, espero que quan et moris s'hagi inventat la clonació. No vull que els meus fills visquin en un món on no treguis discs.

SCORPION CHILD - s/t

La música, la imatge, l'actitud... ens torna a una època en què el rock era molt més que una altra puta estafa per a robar-vos els diners i fer-vos ballar al ritme del CAPITALISME NEOLIBERAL.

BLITZEN TRAPPER - VII

Després del genial American Goldwing (2011), VII continua explorant i explotant amb eficàcia les sonoritats dels 60 i 70.

PEDRES, METALL & FOSCOR

(coming soon)

Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.