What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle