divendres, de desembre 10, 2010

Runnin' Down A Dream - A Film by Peter Bogdanovich

Fa poc he pogut veure Runnin' Down A Dream, el documental de 4 hores de duració sobre la història de Tom Petty and The Heartbreakers dirigit per Peter Bogdanovich. És un document impressionant i imprescindible per tot aquell que estimi la música d'en Tom. A més m'ha convertit en més fan seu del que ja era, si és que tal cosa és possible. Gràcies al documental entenc molt millor qui és en Tom Petty i com i, sobretot, per què, ha arribat a ser on és. Poseu-vos còmodes, aneu fent sonar els vídeos que he anat penjant i prepareu-vos per la xapa més gran que he fotut mai en aquest blog.

 Ara que s'atansa el Nadal posa'l a la teva carta als Reis! També disponible en Blu-Ray!

Tom Petty
Músics amb talent per compondre cançons n'hi ha molts més dels que arriben a ser famosos i és que només amb talent musical no construeixes una carrera llarga i productiva com la d'en Petty, hi ha altres qualitats tan o més valuoses. El cas d'en Tom Petty és un d'aquells on la sensibilitat musical (la facilitat d'en Petty a l'hora de compondre clàssics queda fora de discussió) va acompanyada d'altres qualitats, com ara l'oportunisme, en el sentit de saber aprofitar les oportunitats, i, per sobre de qualsevol altra, una determinació de ferro que al llarg de la seva carrera l'ha col·locat en alguna situació delicada, com ara el judici contra MCA pels drets de les seves cançons, però que l'ha ajudat a sortir-ne reforçat de moltes altres. Al llarg del metratge hi ha ocasions en què és inevitable pensar que potser tira massa pel dret, però totes les decisions que ha hagut de prendre al larg de la seva vida li han donat una carrera de més de 30 anys d'èxits on l'episodi final encara està per escriure. Una decisó és o no difícil en funció de la claredat d'idees i en Petty ho sembla haver tingut sempre tot molt clar, com quan es queda la cançó Insider per a ell encara que inicialment l'havia escrit per la Stevie Nicks, o quan força la situació poc a poc per acabar prescindint de Stan Lynch després de 19 anys a les baquetes dels Heartbreakers o quan li pren Howie Epstein a Del Shannon mentres li produïa un disc. Decisions difícils sobre el paper, sí, però que al final han estat pel benefici de la seva carrera i, de passada, el nostre gaudi.

La preciosa Angel Dream filmada al Fillmore de San Francisco l'any 1999

The Heartbreakers
Què hauria estat d'en Tom Petty sense The Heartbreakers? Ni de bon tros el que és ara, segurament, i ell ho sap. La química que ha existit entre The Heartbreakers i en Tom Petty els converteix en molt més que una simple banda d'acompanyament i si es diuen així, Tom Petty and The Heartbreakers i no Mudcrutch, és perquè la primera discogràfica que els va fitxar volien que en Petty fos l'estrella, una idea que en un principi no agradava gens al mateix Petty. Sembla que amb més de 30 anys d'història molts haurien de ser els membres dels Heartbreakers que hagin passat per la banda però res més lluny de la realitat. A la bateria hi han estat el Stan Lynch (1976-1994) i el Steve Ferrone (1994-...). Pel baix han passat Ron Blair (1976-1982, 2002-...) i Howie Epstein (1982-2002), en pau descansi. L'any 1991 es va unir als Heartbreakers el Scott Thurston tocant la guitarra, l'harmònica, els teclats, l'ukelele, el que faci falta i fent també segones veus. Pel final em deixo l'ànima dels Heartbreakers, els dos únics membres que han estat sempre allí, des d'abans dels Heartbreakers fins i tot, des de Mudcrutch, parlo d'en Mike Campbell a la guitarra (s'ha dit moltes vegades i ara encara es tornarà a dir, quan es fan llistes sobre fletxes de la guitarra sempre es deixen injustament en Mike) i Benmont Tench, el millor teclista viu? Segurament. Es pregunta en Tom Petty quan parla sobre els inicis, meravellat per la seva increïble sort, quines possibilitats tenia quan buscava gent per formar una banda al seu Gainsville natal de trobar-se a dos músics tan talentosos com Campbell i Tench i que a més vulguessin fer la mateixa música que ell volia fer. Petty no es va separar d'en Mike Campbell ni quan es va llençar en solitari a Full Moon Fever (1989) en una altra d'aquelles decisions controvertides que li haurien pogut costar molt cares. Els dos junts han co-escrit molts dels clàssics de la seva carrera. Cal destacar també les grans segones veus que en Petty va trobar primer en Stan Lynch, després en Howie Epstein i actualment en Scott Thurston.

Genials les mirades de complicitat entre Tom i els Heartbreakers

La música
El documental també m'ha donat una nova perspectiva de la carrera d'en Tom Petty and The Heartbreakers. Es basa en l'existència de tres etapes prou delimitades. La primera va des de Tom Petty and The Heartbreakers (1976) fins a Let Me Up (I've Had Enough) (1987). La il·lusió dels inicis, el rock, l'energia, la fama, la consolidació d'un so... són els trets característics d'aquest període.

Quan la tocaven aquí encara no l'havien editat

Però amb Let Me Up (l'àlbum del que menys orgullós es sent en Tom i mira que és un bon disc) van arribar a un punt que semblava que la moto perdia gas. Just llavors van aparèixer Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison que junt amb en Tom van formar The Travelling Wilburys. En Tom recorda impactat com de sobte es trobava en una mateixa habitació escrivint cançons amb quatre dels seus ídols i  com en va arribar a aprendre de tots ells. El següent pas de la seva carrera va ser agafar en Jeff Lynne com a productor i en Mike Campbell com a mà dreta per parir el que hauria de ser el seu primer disc en solitari (encara que tots els Heartbreakers hi acabessin tocant), l'extraordinari Full Moon Fever (1989), donant inici així a una segona etapa on la melodia i les harmonies vocals roben el protagonisme a l'energia i l'espontaneïtat dels inicis assolint un nou equilibri que  produeix discs tan fantàstics com l'esmentat Full Moon Fever, Wildflowers (1994) o Echo (1999). Curiosament, al seu moment la companyia discogràfica tenia dubtes sobre la viabilitat de Full Moon Fever, deien que era un disc una mica vague i que no sonava com els Heartbreakers de sempre. Va acabar venent milions de còpies i va ampliar la quantitat de clàssics com cap disc ho havia fet des de Damn The Torpedoes (1979).

Sense paraules...

I la tercera etapa? Doncs acaba de començar amb Mojo (2010). Mojo és un disc com cap altre a la carrera de Tom Petty and The Heartbreakers, com en el seu moment va ser Full Moon Fever, i representa, igual que aquell, un punt d'inflexió. Les melodies han deixat de tenir el protagonisme absolut, les cançons immediates de tres minuts ja no hi són i en el seu lloc trobem cançons més llargues, treballades, més bluesy, sense el ganxo inicial però amb la profunditat final. Mojo és d'aquells discs que costa apreciar al seu moment però que acaben calant a poc a poc. El temps dirà si és realment l'inici d'una nova etapa o es tracta d'un parèntesi dins l'anterior.

Em moria de ganes de penjar aquest vídeo. Segur que ja l'heu vist però, a que mola tornar-lo a mirar?

No voldria acabar aquest totxo sense fer una nova reflexió sobre el concert de Tom Petty and The Heartbreakers que vaig tenir la sort de poder veure el passat 5 de juny a Oakland, Califòrnia. De vegades hom cau en la temptació de pensar que els artistes ens deuen quelcom a nosaltres, els fans, que els donem de menjar (això quan la gent comprava discs, és clar) i que els fem qui són. Pobres il·lusos. Ni comprant tots els discs d'en Tom Petty que trobi demà a les botigues de Barcelona seré capaç de tornar-li un miserable 0,1 % de tot el que m'ha donat ell a través de la seva música. Amb el concert em sento de manera semblant. Em sento increïblement afortunat d'haver tingut l'oportunitat d'agrair-li tot el que ha fet per la música i per la gent que en vivim, no econòmicament però sí espiritual, i de passar a formar part de la seva història: dins l'eixordidora allau d'aplaudiments i crits de joia entre cançó i cançó, els meus eren uns més, però hi eren.

Dedicat a en Howie Epstein (1955 - 2003)

7 comentaris:

  1. Me encanta Petty, es uno de los grandes sin duda alguna.

    Respecto al documental todavía no lo vi, ya que lo nombras no te digo que no me de por comprarlo esta navidad.

    Buena entrada y buen homenaje.

    Le queda como un guante la versión a vedder eh, otro grande.

    ResponElimina
  2. Gran documental. Únicament trobo a faltar que vingui subtitulat. Jo, més o menys, no tinc problema, hi ha expressions i acccents surenys que dificultan a vegades la comprensió pero el fà totalment incomprensible per aquells que no parlen res de anglés. per altre banda, dona una excel.lent visió global del artista i de la seva obra. Molt bó. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Rey, es un gran momento para comprarlo, en el FNAC tienen a 18 € la edición completa, es decir, los 2 DVD del documental, otro DVD con el concierto íntegro del 30 aniversario filmado en Gainsville y un CD con temas extras. Por otro lado, me alegro que te haya gustado la entrada, le he puesto mucho cariño. Y sí, Vedder parece haber nacido para interpretar cualquier cosa que cante, otro suertudo con talento...

    Bones Manel! Si no l'havia comprat fins ara era pel tema dels subtítols, n'haurien pogut posar almenys en anglès!! Em feia por perdre'm detalls del documental però l'he anat seguint prou bé.

    Gràcies als dos pels comentaris!! Salut!!!

    ResponElimina
  4. nai, m'has fet passar la tarde mirant videos del amic tom...great post man!!

    pd un video amb el que he flipat: axl and tom cantant free fallin!!! es increible com el tio balla amb els seus moviments sleazy com si estigues cantant alguna del apettite
    http://www.youtube.com/watch?v=stXKDRRiWOA

    ResponElimina
  5. man, we where there!!!

    http://www.youtube.com/watch?v=MmbDrjSkTYs

    ResponElimina
  6. Sergiiii!!! El video de l'Axl i el Petty ja l'havia vist, és molt bo, a estones és còmic i tot! M'alegro que t'hagi agradat l'entrada.

    Qué gran Mary Jane's a Oakland!! Com m'agradaria tornar a viure aquella nit. Algun dia penjaré el video que vaig fer de Learning To Fly.

    A topee!!

    ResponElimina
  7. Com mola Petty i els Trencacors...A mi em fa molta gracia veure els fans del Boss o del "gran" BonJovi empassant-se un totxo derrera d´un altra sense sapiguer que les veritables estrelles del Rock Yanky no en fallen ni una...
    Salutacions eh!!

    ResponElimina