El planeta contraataca

Avui m'ha passat una cosa estranyíssima. He anat a lligar la bossa de la brossa orgànica per llençar-la al sortir de casa i quan he aixecat la tapa del cubell marró una massa pudent i llefiscosa de brossa mig descomposada ha sortit silenciosament però ràpida i desesperada disparada amb força cap amunt amb clara intenció d'atacar-me i fer-me mal. Per sort, els reflexes han respost i fent un salt enrera amb forces extretes d'un crit poc masculí he pogut esquivar l'embit. No sé pas com seguidament he tingut l'esma d'abalançar-me sobre la tapa quan la massa putrefacta de deixalla orgànica tornava a l'interior com una molla després d'ésser estirada al màxim, però el cas és que amb les dues mans he tancat la tapa amb força i fent una giragonça de tot menys ortodoxa m'hi he sentat a sobre per impedir qualsevol intent de contraatac. Durant una bona estona he estat esperant una nova embestida però passaven els minuts i res no passava. Això m'ha permés tranquilitzar-me una mica i reflexionar sobre tot plegat. El primer que m'ha passat pel cap ha estat una sensació d'haver estat traït. Des del primer moment a casa vam tenir clar que havíem de reciclar. El planeta Terra ens ha proporcionat una superfície on viure, una atmosfera carregada d'oxigen per respirar, aigua per beure i aliments a dojo i els humans l'únic que fem és fer-ho tot malbé. Ja era hora de prendre consciència i pas a pas revertir aquesta lamentable situació per intentar fer de la nostra breu estada al planeta quelcom menys traumàtic per a ell. Com deia el Capità Enciam, "els petits canvis són poderosos" i separar la deixalla domèstica de la resta semblava un bon inici. Ara però, de sobte, em veia atacat a la meva pròpia cuina per una amalgama desfigurada de restes orgàniques. Així em pagava la mare natura el meu gest noble i pacificador? Amb un atac a traïció? D'acord que potser de vegades no acabem d'encertar què va a cada cubell i què no i també és veritat que tot sovint hem bromejat sobre la possibilitat que la brossa orgànica prengui vida pròpia i marxi de casa caminant degut al llarg temps que de tant en tant està fermentant mentre reposa i espera a ser llençada, engendrant mentrestant corpuscles olorosos fètids i marejants que emanen del cubell cada cop que és obert per embutir-hi encara més restes, però estic segur que tot i així estem molt per sobre de la mitjana pel que fa a cura i estima al medi ambient. Hauria pogut trobar el collons de planeta alguna altra víctima que s'ho mereixés més que no pas jo. En fi, per molt que em lamentés no arreglaria res, el que havia de fer era pensar una solució i ràpid, a les set tenia pista reservada per jugar a esquaix i sempre m'ha sabut greu fer esperar els companys de pista. Tot i així, la imatge de l'atac no parava de donar tombs dins el cervell, pertorvant-me, impedint-me pensar amb claredat. Només feia que donar voltes sobre el mateix, per què a mi? I per què allò? Mentre rumiava totes aquestes cabòries el meu subconscient havia anat formant una imatge del meu atacant, una massa no exempta de certa personalitat conferida per un rostre mig definit per uns pinyols d'oliva negra que li feien d'ulls i un grapat de grans de blat de moro passats, mal alineats, que volien passar per ser les dents d'una boca amb gana de venjança. Era clar que no tenia pas ganes de tornar a veure-li la "cara" a aquella cosa i per tant he decidit que el millor que podia fer era llençar-ho tot a les escombraries, cubell inclós. Com que tenia por d'un nou contraatac he pensat en no aixecar el cul de la tapa i desplaçar-me arrossegant el cubell per tota la casa. Ara bé, què faria quan arribés a la porta de casa? Sortiria al replà com si res? Baixaria per l'ascensor? I si em topava amb algun veí? A més, donat el cas que arribés a baixar per l'ascensor amb èxit... no podia pas sortir al carrer sentat sobre un cubell de deixalles! No, no, no. M'havia d'arriscar, havia d'aixecar el cul a poc a poc i veure què passava, estant alerta per tornar a deixar-lo anar amb tot la meva força al menor indici de contraatac. I així ho he fet. M'he aixecat a càmera lenta, tremolant, suant, i m'he posat dret, amb el cubell darrera meu, expectant, nerviós. Durant una estona que s'ha fet eterna he esperat algun tipus de reacció per part de la brossa rebotada però res ha succeït. He esperat més i tampoc, cap senyal d'alarma. Al final m'he decidit, m'he girat, he agafat el cubell per la nansa i a ritme de processó de Setmana Santa m'he dirigit cap a la porta (al loro!!). La baixada amb l'ascensor ha estat especialment dura, en ma vida havia suat tant, ni jugant a esquaix a 40 ºC de temperatura. La patacada de calor al sortir al carrer m'hauria acabat de rematar si no hagués estat tan concentrat en la meva missió, desfer-me d'aquell cubell d'una vegada per totes. Quan he arribat al contenidor m'he adonat que el cubell no passava pel forat! Maleït sia! L'he deixat a terra a la voreta guanyant-me una mirada de rebuig d'una senyora gran que passava pel costat i m'he allunyat d'allí tan de pressa com he pogut. Després d'això no sé si continuar reciclant o no. La revolució dels petits gestos ha començat. Ja mai més ningú  podrà obrir un cubell de deixalla tranquil.