Tom Petty i els seus Heartbreakers. Els que em coneixeu o passeu de tant en tant pel blog ja sabeu com estimo a aquests paios. Des de la primera vegada que vaig escoltar Full Moon Fever (ara em toca a mi, gracies Sergi) ara fa un grapat d'anys, que em vaig convertir, no ja en seguidor, sino gairebe en amant seu. La musica d'en Tom i els Heartbreakers ha estat, es i sera una font de felicitat i bons moments infinita per a mi. I a molta agent li sembla una bogeria que el motiu principal d'aquest viatge sigui veure'l per fi en directe, pero es aixi. Tots tenim motivacions en el dia a dia que ens ajuden a tirar endavant, a superar els mals moments, a suportar la rutina. La musica es una d'aquestes motivacions per a mi i la d'en Tom Petty una de les mes grans.
Aixi, despres de tans anys esperant el moment, aquest finalment va arribar quan les llums es van apagar, la multitut va embogir, sis figures van prendre l'escenari en la foscor i l'espectacle va començar amb Kings Highway. Em va sobtar, encara que potser no hauria d'haver-ho fet, la gran admiracio, respecte i estima que el public nordamerica te per al ros de Florida. I tambe em van sorprendre les repetides mostres de gratitut d'en Tom envers aquest afecte. Podria semblar que algu com ell, que porta mes de 30 anys omplint estadis, ja s'hi hauria d'haver acostumat a les reverencies i els aplaudiments multitudinaris pero no es aixi. El mateix Tom va fer especial esment en el fet que el suport de la gent no hagues pas disminuit, ans el contrai, al llarg de tans anys. Semblava com si pel seu cap hagues passat en algun moment no massa llunya el pensament de la retirada i com si el suport i el calor del public li haguessin fet veure que encara no era moment de deixar els escenaris. Sincerament, no veig a en Tom Petty com un Dylan o un Young, que no deixaran de tocar en directe fins que la dama de negre truqui a la seva porta. Tot i aixi, pel que vaig veure dissabte al vespre, el seu final queda encara molt lluny. Evidentment, la rabia i la furia que desprenien els Heartbreakers als 70, 80 o fins i tot 90 no es la mateixa que la del 2010 pero aquesta banda te molta corda i el seu lider ho ha de saber.
El repertori va estar molt ben escollit encara que es impossible per algu com jo que era la primera vegada que el veia no trobar-hi a faltar cançons. El que mes em va sobtar va ser que, tret dels cinc temes nous de Mojo que va presentar, no va tocar res mes recent que el Into The Great Wide Open, sobretot tenint en compte la qualitat dels discs obviats, Wildflowers, She's The One, Echo, The Last DJ i Highway Companion. Ara be, em sembla absurd renegar d'un setlist amb l'esmentada Kings Highway, Breakout, American Girl, Listen To Your Heart, Free Fallin, I Won't Back Down, Refugee, Don't Come Around Here No More, Learning To Fly, Runnin' Down A Dream, Mary Jane's Last Dance... 2 hores de concert que recordare tota la vida. I espero, digueu-me ilus, que no sigui la darrera vegada que pugui gaudir d'un concert de Tom Petty & The Heartbreakers.
*maleits accents!!!
.
T
