Torna el vinil!!!

Sí, amic compacte, qui t'ho havia de dir. Ni la teva brillantor, ni la teva súper velocitat de gir, ni la teva major capacitat, ni la teva mida reduïda, ni tots els uns i zeros del món t'han servit per imposar-te al suport musical que havies de substituir, el vinil!!!! La batalla que creies guanyada ha fet un gir inesperat i tot i que la teva mort comercial definitiva no és propera sí es segura, havent de passar a més els teus últims dies humiliat veient com ets retirat poc a poc dels prestatges d'arreu del món com a càstig pel teu fracàs. Cap suport és etern i el destí no és exempt d'ironia: el naixement del teu propi fill ha provocat el renaixement del  teu primer competidor. Situacions desesperades requereixen mesures desesperades i de cop i volta et fas acompanyar de devedés, digipacks i temes extra per dissimular la teva soledat, per retrassar la teva derrota, no hi tens res a fer. La majoria d'aquells que et van dur on vas ser t'han girat l'esquena, no volen pagar per tu, et troben incòmode, no els hi caps al mòbil, maleït siguis!!!! No et desesperis del tot però, et continuarem acollint a les nostres llars, no et farem fora ara tot d'una, tot i que comprenc la teva desolació quan recordes el trist final del teu cosí, el vhs. Ara bé, tampoc esperis que et ressucitem, el vinil ens omple de satisfacció. Les seves incomoditats esdevenen tics del passat que no podem sinó enyorar i tornar a gaudir. En un món on tot passa tan de pressa, el ritual que suposa agafar la carpeta, treure'n el vinil de la funda, desar-lo damunt el plat, agafar l'agulla curosament i deixar-la caure lentament sobre el disc per a que en recorri els solcs a una velocitat permesa suposa un alleujament i una benedicció alhora.

Spin, spin... spin the black circle

Spin, spin... spin the black, spin the black!!!

LOST - 6a Temporada: Més perduts que mai

En primer lloc m'agradaria agrair des d'aquí la feina que fan els companys de LOST/PERDUTS subtitulant la sèrie puntualment en català en tut just un grapat d'hores. Gràcies a ells, cada dimecres és la nit de Lost.  Fets els preàmbuls pertinents aniré al gra i seré sincer: havent vist els set primers episodis de la sisena temporada afirmo que no m'està agradant. Ja no em va agradar massa la cinquena però tenia l'esperança que la sisena remontaria el vol de nou i lamento que no sigui així. Aquest és un pensament que em ve al cap quan acaba l'episodi de la setmana i no em sorgeix cap mena de curiositat per saber què passarà la setmana següent. De fet, ha arribat un punt que se me'n refot què els hi passi a tothom, a la illa i al fum dels trons. Potser el que suceeix és que passen tantes coses que no hi ha temps per assimilar-les però això no ho sabré fins que no acabi la temporada o fins d'aquí a uns any.

 Quina por em fa el final...

En la meva opinió hi havia dos aspectes que feien gran Lost: la caracterització dels personatges i les relacions entre ells i el misteri que envoltava l'illa. Ara mateix poc queda de tot plegat. No dubto que l'illa amaga encara uns quants misteris que poc a poc ens aniran desvetllant però l'embolic en el què els guionistes estan posats és tal que difícilment ens podran tornar a sorprendre. Pel que fa als personatges, el triangle que aguantava tres quartes parts del pes de la sèrie, Jack-Kate-Sawyer, està desfet. En Jack ha perdut el carisma i sembla un pollastre  decapitat corrent sense rumb, la Kate s'ha convertit en una cagadubtes insuportable i en Sawyer tot i que encara conserva aquell punt de rebel impredectible ha perdut part de la seva força. Dels demés tampoc en queda gran cosa.


Evidentement continuarem mirant religiosament l'episodi setmanal cada dimecres (bé, avui no que juga el Barça)  així com també continuarem fent hipòtesis, travesses i conjectures sobre com acabarà tot plegat però no puc deixar de lamentar que s'hagi perdut una màgia que es va mantenir en bona part durant quatre temporades i mitja, que no és poc.

The Pinetops - Above Ground And Vertical (2000)

Recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar aquest disc. Era un diumenge d'agost per la tarda-vespre i jo m'acabava de despertar tot ressacós amb l'únic al·licient de veure el Barça que hores després havia de jugar el Gamper. El sol anava de baixa i la calor era ja suportable així que vaig pujar la persiana i vaig obrir la finestra. Tenia aquesta cinta que el meu amic Mickey m'havia passat aquella mateixa setmana i vaig decidir escoltar-la mentres feia el mandrós al llit una estona més. Només sentir els acords inicials de I'm So Lonesome I Could Fly (res a veure amb I'm So Lonesome I Could Cry del mestre Williams) em vaig encuriosir. Quan en Jeffery Dean Foster començà a cantar vaig decidir parar l'orella molt atentament. I quan va arribar la tornada em vaig enamorar per sempre d'aquest grup. És un tema que val un disc, però el millor és que la resta de cançons mantenen un nivell altíssim! La referència més immediata a l'hora de definir com sonen són potser The Jayhawks, així que els que estimeu als de Minneapolis ja sabeu què us trobareu en aquest Above Ground And Vertical, moltes guitarres acústiques, melodies treballades, algun riff per despentinar-se una mica (una mica només) ... rock clàssic americà de gran qualitat, vaja. Després d'aquest disc van desaparéixer per sempre. El cantant, en Jeffrey Dean Foster, ha anat fent alguna cosa, com el disc Million Star Hotel (que encara no he pogut aconseguir enlloc) amb la mateixa fortuna i repercussió que els Pinetops, és a dir, nul·la. Els demés membres del grup no apareixen ni al google. De fet, no he estat capaç de trobar cap imatge de la portada que superi els 5 kb per il·lustrar l'entrada! Imagineu quin prestigi rebreu quan parleu d'aquest grup que no coneix ni sa mare!!!! Ara de debó, és una llàstima que no arribessin a més gent, de qualitat no els en faltava pas.

Tom Petty de gira!!!!

Gràcies al company Rockland vaig assabentar-me ahir per la tarda que en Tom Petty surt de gira per Estats Units i Canadà aquest proper estiu quedant els rumors d'una possible visita a Europa ara per ara en un no-res. Just ara en període de màxima efervescència degut a la impresionant caixa en directe d'en Tom i els Heartbreakers aquesta notícia m'acaba de pertorbar definitivament. El que vaig comentar en l'esmentat escrit (vegeu link més amunt) sobre la promesa que un amic i jo havíem fet de no deixar escapar en Tom la propera vegada que sortís de gira és completament cert. Així que ahir, un cop recuperat del xoc inicial vaig agafar el telèfon, vaig marcar el seu número i quan va despenjar li vaig engegar: "Estàs preparat per agafar un avió i creuar el toll?". La seva resposta fou prou eloqüent: "Hi ha gira d'en Tom Petty???". Evidentment, ja que hi anem ens hi estarem uns dies, el primer pas, però, serà triar on el volem o podem veure. Ja us aniré informant, vés per on, se'ns ha girat feina.

 

Tom Petty ens acull a la seva nova gira amb els braços oberts

Nailbomb - Point Blank (1994)

Feia dies que tenia ganes de recuperar aquest disc, no em pregunteu el per què. El cas és que aquest matí he hagut d'assistir a un compromís de feina i he pensat que quina millor manera d'amenitzar el viatge en cotxe que amb aquest bonic disc. La putada ha arribat quan l'atrotinat reproductor del cotxe s'ha empassat el CD i s'ha quedat tan ample, és a dir, ha continuat reproduint la ràdio com si res hagués passat. Li he fotut un parell de cops en punts estratègics i l'he maleït unes quantes vegades sense sort així que m'he hagut de resignar. La sorpresa ha estat meva quan a l'hora de tornar pujo al cotxe, introdueixo la clau al contacte, la giro, posant en marxa el motor, i sense adonar-me'n comença a sonar Wasting Away!!

 Brillant col·lecció de cançons d'amor i de pau

En el punt àlgid de la carrera de Sepultura, amb Chaos A.D. (1993) recent nascut, Max Cavalera feia parella amb Alex Newport de Fudge Tunnel i en una orgia on la pau i l'amor no hi eren convidats engendraven un nadó que ja naixia enrabiat, ple de negativitat i carregat d'odi contra tots i contra tothom, que en comptes de plorar escopia insults a la cara d'una societat que 16 anys després no podem dir pas que hagi millorat. Un atac frontal que gira sobre els mateixos conceptes que ja tenien obsessionat al Cavalera de Sepultura, la religió, la televisió, la manipulació de les masses, la integritat personal... a base de riffs contundents, ritmes piconadors, frases curtes però contundents i samplers amb tints industrials. Tota una declaració de principis. Point Blank deu tenir a més el rècord de ser el disc on la paraula shit (merda) és més present en el títol de les cançons, fins a un total de tres vegades l'hi trobem. A 24 Hour Bullshit es caguen en la televisió (no hope now for a TV junk). Shit Piñata és un breu interludi amb inquietants talls de veu de fons. Finalment, World Of Shit és una particular i desoladora visió del món:
 

Peace brother, fuck you bastard
I don't need your false friendship
Freedom is a bunch of shit
This is world of shit
 

Efectivament, la paraula que millor rima amb shit és shit.

Nine Inch Nails - Another Version Of The Truth: The Gift

Ja era hora que parlés al bloc d'una de les meves bandes preferides de sempre. Recordo que només sentir el nom ja em vaig sentir atret, hi havia quelcom misteriós i poderós en el nom, Nine Inch Nails. No puc recordar com vaig aconseguir, allà pels volts de 1995, una cinta de casset de 60 on hi havia el EP Broken (1992) a la cara A i mig The Downward Spiral (1994) a la cara B, però sí recordo com Nine Inch Nails es van convertir ràpidament en una de les bandes sonores de la època. La foscor, el descens sense límit, la visió apocalíptica, la desesperació, la nul·la possibilitat de redempció, la ràbia, el deconsol, el descontrol... tots aquests conceptes convertits en "música" (i lletra) mitjançant la creació i posterior superposició d'infinitat de capes sonores ens van atrapar i ens van fer sentir sensacions fins llavors mai imaginades i poques vegades superades en els anys futurs. Així de fort va ser el impacte que Trent Reznor va causar en les nostres vides (la meva i la d'uns quants amics que per sort encara conservo, salut nois!!).

 

Nine Inch Nails a Woodstock '94, l'infern a la terra

Inevitablement els anys passen i hi ha bandes que en aquells anys venerava i ara encara respecto, encara que no les escolti gairebé mai, però us puc assegurar que mai he abandonat a Nine Inch Nails (nin d'ara en endavant). Calfreds sempre em recorren les extremitats a ritme vertiginós i el cap em dóna voltes a l'escoltar Reptile, Happiness In Slavery, Terrible Lie o The Wretched per enèsima vegada. L'altre dia sense anar més lluny em  tornava a meravellar amb la lletra de The Wretched gràcies als subtítols en castellà de Another Version Of The Truth. Què carall és Another Version Of The Truth? Doncs és un projecte realment ambiciós i novedós, molt en la línia nin, encara que en Trent Reznor no hi estigui posat directament.

Lights In the Sky, nom de la gira del 2008, va resultar ser la més trencadora visualment duta a terme mai per nin i, potser, per cap altra banda. Es va idear tot un muntatge a base de sensors i pantalles mòbils d'alta i baixa ressolució, semitransparents i opaques, que col·locades tan davant com darrera com entremig dels músics responien als seus moviments i a l'accionament dels sintetitzadors creant uns efectes pels quals la paraula espectacular queda petita.

Nine Inch Nails is Trent Reznor

Rebotat per la impossibiltat de poder publicar material de la gira Trent Reznor decideix posar a disposició dels fans més de 400 Gb de material audiovisual enregistrat en alta definició pertanyent a tres concerts de l'esmentada gira instant a tothom qui vulgui a treballar-lo i distribuir-lo. Així sorgeix un col·lectiu anomenat This One Is On Us (aquest és de part nostra) fent clara referència a la frase del propi Trent quan va regalar el seu darrer disc, The Slip (This one is on me, aquest és de part meva), format per seguidors de la banda que decideix agafar tot el material, editar-lo i fer-ne un DVD (amb menús, subtítols en gran quantitat d'idiomes i pdf informatiu) que pugui ser distribuït gratuïtament a través de la xarxa en una multitud de formats diferents a gust de qualsevol usuari estant fins i tot en camí una versió en Blu-ray. Així és com neix Another Version Of The Truth: The Gift i en els següents links el podreu veure i/o descarregar.

Per veure'l directament al youtube clica aquí 

Per descarregar-lo en diferents formats clica aquí 

Per a més informació cliqueu aquí

Si voleu el podeu veure, amb paciència, també aquí (el realment espectacular comença a partir de Closer):

Directe des dels 70... Stone Axe!!!!

M'he adonat que em vaig equivocar a la llista dels millors de l'any 2009 incloent-hi el primer disc de Stone Axe. Anava convençut que era del 2009 i fa poc he descobert que és del 2008. Feia temps que tenia ganes de comprar-me el vinil i, cansat de no trobar-lo a les botigues que sovintejo, un dia vaig entrar a la seva web i al veure que el venien no m'ho vaig pensar dues vegades. Vaig escriure un mail per esbrinar si també enviaven a l'estranger i la sorpresa va ser meva quan em va respondre al cap de poques hores en Tony Reed en persona, és a dir, qui toca TOTS els instruments a l'estudi. Internet és gran. Em va confirmar que sí que enviaven i llavors li vaig demanar preu per al vinil Stone Axe i Extended Play, un EP de 10" que hi havia per allà. Em va semblar bon preu i vaig tirar endavant la comanda. Divendres la vaig rebre i va ser quan vaig veure que Stone Axe pertany en realitat a l'any 2008 i és Extended Play el llançament de l'any 2009. Es tracta d'un EP amb tres cançons noves a la cara A i tres temes en directe del disc de debut a la cara B. Però deixeu-me parlar-vos de la banda.

 

Gran portada, millor disc

La meitat de la banda és en Tony Reed, l'encarregat de tocar tots els instruments a l'estudi a més de produir. El soci de Reed es diu Dru Brinkerhoff i és posseïdor d'una veu que no pot deixar indiferent a ningú essent un dels punts forts de Stone Axe. Pot dur records de molts cantants clàssics però el que primer em va venir al cap va ser en David Coverdale, paraules majors. Formats a l'any 2007 a l'estat de Washington ells mateixos es defineixen en la seva web com Seventies Rock Preservationists de manera molt encertada. A estones poden recordar a Free, altres a Thin Lizzy (escolteu There'd Be Days, Taking Me Home de Stone Axe o Those Were The Golden Years de l'EP Extended Play cantada pel mateix Reed) predominant sempre el so clàssic del rock dels 70 sense sonar desfassats en absolut amb temes tan imponents com Black Widow o Riders Of The Night. En directe es fan acompanyar per Mykey Haslip a la bateria i Mike Dupont al baix. Per aquells que vulgueu anar una mica més lluny Dru Brinkerhoff provè d'una banda anomenada The Swinos i Tony Reed forma part també de Mos Generator, ambdues prou recomanables.

Sembla que poc a poc comença a haver-hi un grup de noves bandes que reivindiquen el meravellós rock clàssic dels 70. Stone Axe es poden afegir sense problemes al sac de bandes com Parlor Mob, Radio Moscow o The Muggs totes elles deudores de la època en què els cantants sabien cantar i els solos de guitarra eren tan importants com la mateixa tornada.