The Jayhawks - Live at the First Avenue

The Jayhawks han penjat en aquest enllaç un dels tres concerts que van fer l'any passat al First Avenue de Minneapolis (sala estretament lligada a la història de la banda), concretament el del 21 de juny. Si sou mínimament fans dels Jayhawks us recomano que us el baixeu i si no en sou també, descobrireu una de les millors bandes que ha donat la música nordamericana. Per aquells dies acabaven de reeditar el primer disc de la banda, anomenat senzillament The Jayhawks (1986), encara que popularment és conegut com The Bunkhouse Album, i per això introdueixen al setlist molt encertadament alguns temes d'aquell remot disc. El retorn de Mark Olson a la banda ha provocat lògicament canvis substancials al llistat de temes que interpreten en directe ja que Gary Louris mai es va plantejar interpretar dalt d'un escenari temes escrits per Olson. Igualment, la "nova" formació rarament (cau la preciosa Tampa To Tulsa, composició de Tim O' Reagan) toca cançons de Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i Rainy Day Music (2003). Així, baixes tan sensibles com Trouble, Big Star, I'm Gonna Make You Love Me o Tailspin es veuen compensades per la inclusió de joies del passat com els esmentats temes del Bunkhouse, alguns altres de Blue Earth (1989) (els dos àlbums van ser principalment composats per Olson), Wichita o Miss Williams Guitar. El so del bootleg és molt bo i les interpretacions també, encara que a estones sembla que Olson vagi una mica a la seva bola. Un altre alicient de la gravació és poder escoltar al bateria original de la banda, Norm Rogers, interpretar un parell de temes amb els seus excompanys. Una bona llaminadura per fer temps per l'anunciat nou disc de la banda.

The Jayhawks al First Ave de Minneapolis el juny de l'any passat.

What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle

Trilogies (I). Sepultura: Beneath The Remains - Arise - Chaos A.D.

Inicio amb aquesta una sèrie d'entrades que, fidel a la meva cadència i dedicació, no seran ni molt menys constants. L'eix central de les mateixes seran trilogies d'àlbums que, per una o altra raó, m'han marcat de manera especial. Apa, espero els vostres comentaris.

Una de les moltes bandes que van calar fons en els meus anys d'adolescent va ser Sepultura. Recordo llegir no sé si a la revista Heavy Rock o a la Metal Hammer aquesta frase: "El futuro está en el sur". Jo em vaig quedar un moment parat intentant esbrinar a què es referien essent Medina Azahara l'única banda que em va venir al cap. En realitat no parlaven del sur del territori espanyol, sinó del continent sudamericà i es referien al terrabastall que Sepultura estava causant en el món de la música metàl·lica amb Chaos A.D. (1993), les afinacions baixes d'ultratomba i la seva lentitut pertorbadora. El meu primer contacte amb Sepultura va venir a través d'una cinta de casset que un estiu l'Oriol va fer caure a les meves mans. Era una cinta de 60 minuts i en una cara hi havia Chaos A.D. (evidentment no hi cabia l'àlbum sencer i es tallava crec recordar durant We Who Are Not As Others) i en l'altra Arise (1991) o almenys això era el que em va dir. Algun temps més tard, quan em vaig comprar la cinta original d'Arise, vaig comprovar amb sorpresa com aquella cara B no corresponia a Arise! Durant anys vaig estar intentant esbrinar què carai contenia la cara B fins que un dia per fi vaig saber que es tractava de Hell Awaits (1985) de Slayer. Però tornem a Sepultura. Imagineu-me a mi, un noi que encara no s'afaitava en aquells temps seguidor de bandes com Metallica, Iron Maiden i Manowar intentant pair el que acabava d'escoltar. No cal dir que el impacte que em va causar aquella cinta i, en especial la primera cara, va ser bestial (encara que aviat arribarien Pantera per acabar de rebentar-ho tot). No obstant això, jo no vaig ser l'únic damnificat, la petjada que la banda brasilera va deixar dins el gènere va ser molt profunda i l'evolució musical mostrada al llarg dels tres àlbums objecte d'aquesta entrada és digna de ser posada com a exemple de coherència, visió i adaptació, característiques freqüents en les grans bandes d'aquella gloriosa primera meitat de la dècada dels 90.

Beneath The Remains continua essent un dels discs essencials del trash metal

Matusserament podríem afirmar que Beneath The Remains (1989) va ser el paradigma de disc de trash metal, Arise en traspassava els límits mostrant pistes i escletxes de per on podia evolucionar el gènere i Chaos A.D. directament ho engegava tot a prendre pel cul amb uns nivells d'agressió, inconformisme i còlera mai vistos fins aleshores. Ni els mateixos Sepultura aconseguirien superar-ho amb Roots (1996) tot i que es tractava d'un altre disc imprescindible essent just afirmar que estava a l'alçada del monstre que ells mateixos havien creat. Sepultura a més, junt amb altres bandes d'aquells dies com Rage Against The Machine, van aconseguir vendes milionàries amb cançons que denunciaven les grans corporacions, els governs totalitaris, la brutalitat policial, el mal causat en nom de la religió, etc., cosa absolutament impensable avui en dia, fent de la lluita contra el control alié i la búsqueda de la llibertat personal el tema central de la seva carrera i fent de mirall, alhora, d'una generació de joves que veia en les seves lletres un reflex del seu esperit inconformista així com una via d'escapament de la pròpia ràbia juvenil.

La lluita continua! Malauradament, aquest vídeo mai deixarà d'estar d'actualitat

Roots va esdevenir, tristament, l'epitafi d'una banda irrepetible. Problemes familiars (recordem que Igor i Max Cavalera eren germans i que aquest darrer, a més, s'havia casat amb la mànager de la banda) van interferir en la dinàmica del grup fins que els dos germans van partir peres i van prendre camins separats, Max amb Soulfly i Igor i la resta de la banda, Andreas Kisser i Paulo Jr., amb un nou cantant mantenint el nom de Sepultura en una decisió que s'haurien pogut estalviar. En l'actualitat els germans Cavalera han fet les paus i tornen a tocar junts amb el nom de Cavalera Conspiracy. La màgia d'aquell moment, però, és una cosa que no es pot repetir.

Jo vaig ser-hi. Les imatges de tothom saltant en l'inici de Dead Embryonic Cells encara em posa els pèls de punta

The Jaywawks are back!

La tornada dels Jayhawks és una de les millors notícies dels darrers temps. Amb Olson i Louris junts de nou des de fa un temps només faltava Karen Grotberg als teclats per completar la formació més clàssica de la banda, la que va enregistrar l'imprescindible Tomorrow The Green Grass (1995). Després de rodar un temps fent alguns concerts per fi s'han decidit ha enregistrar nou material i pel que diu Louris al Popu d'aquest mes, la cosa promet molt. De la interminable llista de bandes que haurien merescut més sort The Jayhawks estan a la part més alta. I no és que amb aquest nou llançament, previst per la segona meitat d'any, la cosa hagi de canviar i de la nit al dia tothom parli de The Jayhawks, però almenys tindran l'oportunitat de rebre el reconeixement que al seu dia se'ls va negar.

Hi ha millor manera de començar un disc? Rotundament, NO.

Quan Olson va deixar la banda pels volts de 1996 Louris va decidir molt encertadament seguir endavant i ho va fer amb un disc soberbi, Sound Of Lies (1997), que confirmava que podia haver-hi molta vida després de Olson. Després va arribar Smile (2000), un altre gran disc que va ser, no obstant, atacat per alguns caps quadrats. I amb Smile, el somni es  va fer realitat. La banda per fi posaria els peus a Espanya en una gira que avui ja és històrica. Gary Louris, i la banda en general, van quedar astorats per la gran resposta d'un públic que els estimava tant o més que el de la seva Minneapolis natal. Podríem dir que l'èxit que els havia esquivat al seu país el van poder viure aquí, amb sales plenes a vessar i concerts pletòrics. Poques vegades m'he emocionat tant en un concert com la primera vegada que vaig sentir cantar a Gary Louris en directe, en un mini concert acústic al FNAC de Diagonal. La ressaca va portar conseqüències ja que a la tornada The Jayhawks s'havien reduit a un trio, amb només el fidel Marc Perlman al baix i Tim O Reagan a la bateria i fent segones veus (i alguna primera) acompanyant a Gary Louris. Rainy Days Music (2003) va ser el resultat d'aquesta formació tornant la fe a molts d'aquells que els hi havien mig girat l'esquena amb Smile. De llavors fins ara res més com a The Jayhawks tret de  l'esperada gira de reunió que els va portar a l'Azkena i al Primavera on els vaig poder veure després d'incontables vegades per fi amb Olson de nou. Pel que fa a nou material musical, Louris va fer el seu primer disc en solitari, Vagabonds (2008), que va produir Chris Robinson, on se'ns mostrava a un artista amb la urgència de demostrar que sabia fer més coses de les que ens havia ensenyat fins ara amb resultats no massa satisfactoris. Poc més tard  Olson i Louris van trobar uns dies per fer un disc plegats, Ready For The Flood (2008) que va produir també el petit dels germans Robinson.  Aquest cop sí vag veure com es complien les meves expectatives, sobretot després de veure'ls en la gira que els tornaria a portar per aquí.

 Gary Louris i Mark Olson a La Casa del Loco de Saragossa, 29/11/2008

I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.

Compres online

Com que a Lleida ja no hi ha botigues de música només compro quan vaig a Barcelona o a través de la xarxa. Des que vaig decidir deixar de comprar CD per només comprar vinil he de dir que el meu afany consumista ha minvat força. Quan he de passar per Revolver em faig unes llargues llistes de nous llançaments per comprar i rarament trobo el que busco havent-me de conformar amb ofertes de segona mà. Tampoc conec bones botigues de venta de vinils per internet, amb preus raonables tan dels vinils en si com de despeses d'enviament. Ara bé, quan agafo empenta a la xarxa soc perillós, això de clicar i comprar és tan fàcil que sembla que hagi de ser gratis. En els darrers dies he fet un parell de compres per internet. 

Trencant per força la norma exposada anteriorment (no existeix l'edició en vinil), he comprat el nou CD de David Lowery, The Palace Guards (2011). Feia dies que el volia comprar però no es podien fer comandes internacionals des de la seva pàgina. Avui, però, els no americans per fi hem pogut accedir a comprar el CD signat pel mateix Lowery amb descàrrega instantània de regal. Un gran plaer per mi el poder col·laborar a que un músic tan honest com ell pugui seguir guanyant-se la vida composant i registrant cançons. Quan l'hagi escoltat bé ja en faré alguna entrada.

L'altra compra és de més pes, tan real com monetari. Es tracta de Pearl Jam 1993-1995: Vs./Vitalogy Collector’s Edition Box Set, una meravella per a qualsevol seguidor de Pearl Jam, amb 3 CD, 5 vinils, llibret de 80 pàgines, litografies, pòsters, l'obligat casset... farà goig al costat de l'edició especial també del Ten. Surt el dia 29 de març però no he pogut resistir la temptació de fer un preorder, clic, clic, clic. Encara que sembli mentida, encara no havia parlat mai de Pearl Jam, una de les bandes més importants de la meva vida, al blog. Tard o d'hora havia de passar.

Les grenyes li queden millor a en Vedder que el pel curt

El forn està ple de brioixos

Acabo d'escoltar els dos primers temes de Glyder amb la nova formació. Es tracta de Jack Strong i Knockout, les dos pertanyents a Yesterday, Today & Tomorrow (2010), i sonen molt bé. La gràcia està en escoltar el nou cantant, Jackie Robinson, que, dit sigui de pas, ho fa de puta mare. Si l'anterior cantant, Tony Cullen, tenia un registre vocal que recordava a Ian Astbury, Jackie Robinson tira més cap a la dècada dels 70. Les podeu escoltar clicant aquí. Diuen que a l'abril tornaran a entrar a l'estudi de gravació, a veure què en sortirà.

Uns altres que estan a punt d'entrar a l'estudi són The Parlor Mob. El seu disc de debut, And You Were A Crow (2009) va ser tota una sorpresa. Hard rock fresc, alhora poderós i melòdic. A veure si mantenen el nivell.

Una banda capaç de composar, entra d'altres, aquesta bomba, mereix tota la meva atenció

No deixem els estudis de gravació perquè My Morning Jacket també estan treballant en el que serà l'esperada continuació del genial Evil Urges (2008). No sé què em passa però darrerament escolto influències de My Morning Jacket arreu, a Band Of Horses, a Fleet Foxes, a The Moondoggies...

Tinc mono de material nou de My Morning Jacket

David Lowery, cantant, guitarra i principal compositor de Cracker, està a punt de debutar en solitari. El disc portarà per nom The Palace Guards i té prevista la sortida d'aquí pocs dies, l'1 de febrer. S'han posat en circulació un parell de cançons i, com no podia ser d'altra manera tractant-se de David Lowery, sonen molt bé.

Entranyable és la paraula que esteu buscant, ho sé

Alguns discs que em ve de gust destacar del 2010

Els he intentat agrupar una mica per estils (tot i la dificultat en alguns casos) per si us pot servir de guia sobre què fer cas i què no.

ROCK N ROLL, ROCK AMERICÀ, (ALT)COUNTRY...

THE SADIES - Darker Circles

Una de les sorpreses més agradables de l'any. Sempre s'agraeix descobrir bandes desconegudes per a un i si tenen una llarga carrera al darrera encara millor. Pop, country, psicodèlia 60s... tot té cabuda en aquest gran disc de The Sadies.

TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS - Mojo
El típic disc que costa valorar en el seu moment però que s'engrandeix amb el pas del temps. Tom Petty & The Heartbreakers... 'nuff said!

JOHN MELLENCAMP - No Better Than This
El cougar d'Indiana continua el seu viatge a les arrels de la música americana donant un pas més (el definitiu?) en la seva recerca de la puresa. Una habitació, uns quants músics, un micròfon i un grapat de bones cançons... Love At First Sight o Don't Forget About Me són dos de les cançons més boniques que he escoltat aquest darrer any.

THE DIRTY GUV'NAHS - Youth Is In Our Blood
Disc de rock n' roll en majúscules sense cap cançó que fluixegi, amb moments per fer el fatxenda com a We'll Be The Light o Baby We Were Young i altres per deixar escapar una llagrimeta com Song For My Beloved. Tot just és el seu segon disc però sonen  com si portessin dècades a les espatlles. A veure si els porten a l'Azkena...

LIONS IN THE STREET - Lions In The Street
Després de dos EP per fi arriba el debut d'aquests canadencs, i quin debut. Si fossim a principis dels 70 juraria que és la continuació d'Exile On Main Street. Molta suor i tones de rock n roll, aquest jovent apreta fort.

THE MOONDOGGIES - Tidelands
De Seattle arriben The Moondoggies amb el seu segon disc, Tidelands. Aquests sí que entren de ple dins la denominació altcountry, sonant com, salvant les distàncies, uns The Jayhawks nascuts en ple segle XXI. Encara no he escoltat el primer disc però penso fer-ho aviat.

Discs que no he comentat perquè no hauria acabat mai:

• Robert Plant - Band Of Joy (el cantant de la millor banda de la història en plena forma)
• Truth & Salvage Co. - Truth & Salvage Co.
• Dirty Sweet - American Spiritual
• Hellsingland Underground - Madness & Grace (fa poc que els escolto i m'han entrat molt bé)
  
• Nick Curran & The Lowlifes - Reform School Girl (rock n roooooooooooooll!!)

METALL

THE SWORD - Warp Riders

Aquests són uns que em vaig deixar a la llista del 2008, el seu Gods Of The Earth mereixia estar a la part alta del més destacat de l'any. Aquest 2010 han tornat amb Warp Riders confirmant que són una de les millors bandes de rock dur de l'actualitat. Com deia en Ginger, riff after riff after motherfuckin' riff. The Sword estan dins de l'apartat Metall però podrien estar perfectament dins el de Hard Rock

Primera part de la trilogia Warp Riders

HIGH ON FIRE - Snakes For The Divine
Matt Pike i els seus no fallen. Lluny d'estovar-se amb els anys cada cop sonen més contundents i precisos, aparteu les criatures. Un altre gran disc a afegir a una discografia sense màcula.

KYLESA - Spiral Shadow
Ni un any han trigat els de Savannah (el poble de Baroness, amb qui comparteixen molts lligams) a editar la continuació del genial Static Tensions (2009). La seva barreja estilística basada en riffs que tan poden sonar enrabiadament metàl·lics com més stoner o fins i tot més clàssics es veu amanida ara amb una profunditat i unes atmosferes que fan d'aquest Spriral Shadow un disc absorvent.

Discs que no he comentat perquè tinc altres coses a fer apart d'escriure al blog:

• Black Tusk - Taste The Sin (Uns altres de Savannah... què carai mengen allí?)
  
• Kingdom Of Sorrow - Behind The Blackest Tears (trobeu a faltar Pantera? Jo també, però Kingdom Of Sorrow m'ajuden en aquest aspecte)

HARD ROCK

BLACK MOUNTAIN - Wilderness Heart
Em sembla que soc dels pocs que m'agrada més Wilderness Heart que In The Future (2008), potser perquè el trobo més immediat i directe i menys pretenciós que l'anterior. Com hi diu al seu myspace, música de guarició i meditació, alguna cosa de raó hi ha en aquesta descripció. Uns altres de difícil classificació.

GLYDER - Yesterday, Today and Tomorrow
Gran disc el dels irlandesos Glyder. Rock clàssic, bones cançons i gran cantant. La llàstima és el desmembrament de la banda aquesta darrera tardor. Per sort (o no), Bat Kinane (guitarrista i compositor) ja ha anunciat que no vol desfer la banda i que junt amb Pete Fisher (l'altre guitarrista de la banda) i un nou cantant buscaran una nova base rítmica per continuar endavant. Serà complicat substituir la veu d'en Tony Cullen però els hi desitjo molta sort.

STONE AXE - Stone Axe II
La banda de Tony Reed torna a la càrrega amb aquest segon disc carregat altra vegada a vessar de rock clàssic setantes. Se'ls hi pot recriminar que en algunes cançons amaguin tan matusserament les seves influències (Those Were The Golden Years sembla escrita i cantada per Phil Lynnot i We Know It's Still Rock 'n' Roll ens transporta directament a la primera època d'AC/DC), però quines influències... Estimen a mort el que fan i, a sobre, ho fan bé.

L'esperit de Paul Kossoff va guiar a Tony Reed per escriure aquesta cançó del seu primer disc

Discs que no he comentat perquè he d'anar a fer les darreres compres de Reis:

• Ratt - Infestation
• Y & T - Facemelter

INCLASSIFICABLES

THE BLACK KEYS - Brothers

El límit de Dan Auerbach és desconegut per a mi, ja sigui sol o amb Patrick Carney no para de parir discs collonuts. Quan semblava que amb Attack & Release (2008) havien arribat a la culminació del concepte musical darrera Black Keys, es despengen aquest any amb Brothers, una explosió musical on agafen el que havien fet fins ara, hi afegeixen tocs de soul, psicodèlia i qualsevol altra cosa que se'ls hi passa pel cap i en surt un dels discs més complets dels darrers anys, una joia. Tot un privilegi ser contemporani de The Black Keys.

The Black Keys en directe des de l'estudi de Muscle Shoals

BAND OF HORSES - Inifinite Arms
Banda amb un estil que navega entre el indie i l'americana que definitivament no rockeja però que em té atrapat entre les seves perfectes melodies de capvespre. Al febrer estaran de gira per aquí, així que ja tinc un dia ocupat a l'agenda.


Dr. DOG - Shame, Shame
Dr. Dog continuen l'original línia marcada per Fate (2008) sense aconseguir un resultat tan brillant com aquest, disc realment difícil de superar. S'haurà de veure si en la següent obra es queden on son o continuen avançant. Tot i així, cançons com Shadow People o Where'd All The Time Go? m'alegren el dia cada cop que les escolto.



Fins aquí el repàs del que ha donat de si el 2010. Segur que d'aquí un mes o menys descobreixo algun disc que hauria d'haver entrat al podi però què hi farem, els que hi ha són prou bons, de debó. A veure si el 2011 manté o encara millor, puja, el nivell. Us deixo amb un dels vídeos més hilarants que he vist aquest darrer any. És un vídeo promocional de The Black Keys per al seu àlbum Brothers i és catxondíssim. Com diu un paio a youtube s'ha de mirar tres vegades: una per les titis, una altra pels subtítols i una altra pel dinosaure.

Qui ha dit que The Black Keys es prenen massa seriosament a si mateixos?